Ressenya

La Vall de l’Issa de Czesław Miłosz ha estat un feliç i inesperat descobriment. Per resumir-ne l’argument, es podria agafar la primera i l’última frase del llibre:

«Hem de començar per la descripció de la Regió dels Llacs, on vivia Tomasz [...] Tan sols ens queda desitjar-te bona sort, Tomasz. El teu futur serà sempre una incògnita, ningú no podrà endevinar què farà de tu el món cap al qual et dirigeixes. Els dimonis de l’Issa t’han treballat tant com han pogut, la resta ja no depèn d’ells. Ara vigila Birnik. Es torna a dormir, indiferent a tot, inconscient que, gràcies a tu, serà recordat. Aixeques el fuet, i aquí acaba la narració»

No faig broma, perquè en el [...], Czesław Miłosz no fa res més que el que diu a la primera frase: descriure la regió dels llacs, la vall de l’Issa, on vivia en Tomasz. I quan en Tomasz se’n va, el llibre s’acaba.

No cito aquestes frases en va, sinó que ho faig perquè hi trobem algunes de les idees que es van repetint al llarg del llibre: una, la convivència de dos mons, el metafísic amb el real, els dels dimonis i els fantasmes amb el dia a dia de les persones, tots dos mons pendents l’un de l’altre: el rector pendent del fantasma de Magdalena, i el fantasma de Magdalena pendent d’ell. Els dimonis, observant a Tomasz i amagant-se quan ells s’hi apropava corrent, i ell, apropant-s’hi corrent. Per exemple. Això passa perquè la Vall de l’Issa es troba a Lituània, i Lituània és un interessant país que irradia paganisme (a les dades de la viquipèdia sobre el país hi trobem religions com “vells creients”, “carismàtics” i “antiga religió bàltica”). Aquest aire pagà (el que té més atraient la paraula “pagà” és que ens fa pensar en coses molt, molt antigues) ja se’ns apareix en el títol mateix del llibre, Issa, com si es tractés d’una Vall de les fades, emboirada i misteriosa. També aquesta primera frase, “la Regió dels llacs”, ens remet a alguna cosa mitològica, com si al món només hi hagués una regió dels llacs, i una de les muntanyes, i una dels boscos, classificant el món en fragments d’una sola característica que ens ajuden a simplificar-lo.

Potser vull treure massa suc on no n’hi ha, o sigui que passo a la idea dos: la convivència de dos altres mons, l’animal i l’humà. Aquí, la consciencia que tenen l’un de l’altre és diferent que en el cas anterior: hi ha alguna cosa que sembla que els separa, la comprensió entre els animals i les persones és desigual. Això tot sovint sembla frustrar Tomasz, perquè no s’hi pot comunicar: amb el seu ocell, per exemple. Però es veu, sobretot, quan va de cacera (com en Gombrowicz i en Mickiewicz, apareix la caçera com a element important de la cultura lituana-polonesa): quan no mata l’ànec, Tomasz entén que no l’ha matat, cosa que no entén, evidentment, l’ànec, i que segueix la seva vida indiferent. Trobem altres vegades aquesta idea de que l’home és conscient de la mort i l’animal no: em refereixo, sobretot, a l’anècdota amb l’esquirol: l’esquirol no veu a Tomasz i no és conscient que morirà, i tampoc és conscient que mor. En canvi, Tomasz si que és conscient que li ha tret la vida. Però aquesta consciència li va naixent al llarg del llibre, ja que, per exemple, trobem un paràgraf on explica com de petit collia cargols del jardí i els llançava al riu perquè li feien llàstima i així pensava que els hi feia un gran bé, malgrat els cargols al fons del riu es morien. I quan pren del tot la consciència del passar de viu a mort (perquè els animals no tenen l’esperança de que l’ànima segueixi vivint, per tan la mort és mort absoluta), que és justament quan mata l’esquirolet, tot el bosc que l’envolta li sembla buit i és llavors quan comencem a apropar-nos a l’últim paràgraf, quan Tomasz comença a pensar més intensament en la seva mare, que és qui se l’endurà de la Vall.

Seguint amb les idees, passo a la tres: la vida corre indiferentment als canvis del voltant. De fet, podríem fer servir la metàfora de la vall i el riu: la vall serien sempre aquestes dues vessants de tot, el món físic i el metafísic, el de l’home i el de l’animal, i -encara que no hi estigui insistint gaire- el dels senyors i el de la pagesia, els polonesos i els lituans, el paganisme i el cristianisme, la natura i la civilització, el comportament de la gent segons qui tingui al voltant... Però pel mig de tot això, hi passa el riu, indiferent als canvis, que no s’atura... Això també sembla sentir-ho Tomasz de tant en tant, però sobretot qui ho sent és la seva àvia Misia: ella viu sentint això al màxim, tant que només viu per cada detall que l’envolta en cada moment. És, en certa manera, com un animalet...

De fet, a La Vall de l’Issa hi ha un munt de reflexions i idees més sobre la vida i la mort, sobre l’ésser humà -els personatges entenen la vida de manera diferent-, sobre les relacions que s’estableixen amb els altres mons que no són l’humà, ... (tenim, per exemple, un petit fragment on es pregunta si “era un planeta el pare Monkiewicz? Per la papallona que voleiava sobre la platabanda plena de caputxines i de resedes, segurament sí. La calba lluïa al sol: vés a saber quina mena d’embriaguesa produïa a la papallona la visió d’aquell cim llis que es reflecteix en els seus múltiples ulls”)

... però el llibre, més enllà de les idees, produeix una mena d’embriaguesa, desperta alguna cosa, una nostàlgia de l’infància, i desperta ganes d’anar a Lituània, de perseguir animals pel bosc, de, ni que sigui, llegir al jardí de casa mentre piula algun ocellet. Per això deia que ha estat un feliç i inesperat descobriment, perquè no només hi he trobat idees, sinó una preciosa descripció de la Regió dels Llacs.