divendres, 12 de novembre del 2010

La maleta de Dovlàtov

Ahir presentaven La maleta de Dovlàtov en català i hi vam anar. No només perquè l'Horiginal em queda a la vora de casa, sinó perquè Dovlàtov em cau bé (encara que devia ser un home complicat de tenir a la vora), i els de labreu també em cauen bé (els eslavistes, sobretot els que ho som de vocació, som uns matats, i els de labreu també semblen tenir vocació de fer el que fan i ser uns matats. És per això sento un lligam i una simpatia vers a aquesta editorial)

(parlant de matades, aviat sortirà un nou número de la revista: http://www.revistaest.org/
sobre música aquesta vegada)

Hi vam anar, vam seure, demanar cervesa i a escoltar. No puc dir res del llibre, perquè encara (ENCARA, això vol dir que ho faré) no l'he llegit, però portava el llibre de Herbert al bolso. Herbert em sembla un escriptor amb una combinació que no es troba gaire sovint: un molt bon escriure i molta cultura. A vegades massa cultura fa els textos feixucs. Però no pas el d'Un bàrbar al jardí, un llibre excel·lent digne de ser portat amunt i avall per les presentacions d'altres llibres (i amb més raó si són de la mateixa editorial i col·lecció). Un bàrbar al jardí és així com un dels llibres d'història d'Asimov, però amb l'afegit que és literatura, que no es llegeix només pel plaer de saber, sinó pel de llegir. Un altre escriptor polonès excel·lent a part de Herbert és Lem. A la viquipèdia el cataloguen d'escriptor de ciència ficció, però com els grans escriptors de ciència ficció (d'europa de l'est, tots els que m'agraden) Lem és mil vegades més que això i té una de les reflexions (a Solaris) que més m'han fet pensar els últims temps,... que l'home, tot el que busca,... el que li cal només és un mirall, un altre home ... això ho explica millor ell, perquè jo ho he fet malament i del que acabo de dir no s'entén el que en realitat volia dir, i a més no és de Lem de qui estem parlant, és de Dovlàtov

A la presentació vam escoltar, ens vam beure el vodka (rebaixat amb aigua, eh...) tot brindant per Dovlàtov (за Довлатова. И за нас.). D'ell n'he llegit poc, Els nostres em va entusiasmar i el faig llegir a tothom, i El compromiso recordo que em va agradar bastant. La maleta em sembla que també m'entusiasmarà, més que agradar i prou, però ja ho veurem. Mare meva, que complicats que són els russos. Però mireu què acabo de veure què va dir a la viquipèdia!
One can revere Tolstoy's mind. Delight in Pushkin's finesse. Appreciate the spiritual quest of Dostoyevsky. Gogol's humor. And so on. Yet Chekhov is the only one I would want to resemble.
(Dovlàtov acaba de guanyar 10 punts, si hagués de triar tampoc voldria ser ningú més que Txékhov, de fet si Txékhov estigués viu i visqués a la vora casa n'estaria enamorada segur seguríssim)

Després de la presentació (perdoneu que se me'n vagin tan els dits quan escric) ens vam anar arreplegant pel camí una convidada, traductora, russa, molt jove, i ens la vam endur a sopar al pis d'un altre eslavista matat i vocacional (que lletja és la paraula eslavista). Jo escoltava com la traductora russa i el traductor català parlaven de les seves passions compartides, i se m'encenien els ullets veient-los parlar d'aquella manera
Vull dir que era agradable, escoltar-los. Sempre és agradable escoltar gent que li agrada el que fa, parli del que parli, i és agradable escoltar-los només pel plaer d'escoltar-los, més que pel que realment puguin dir

L'endemà (aquest matí) m'he llevat per anar a una entrevista de feina. De fet no era una entrevista de feina, però l'important és que un filòleg hispànic que es dedica a col·locar persones a diferents llocs de treball ens ha dit: jo abans traduïa, però vaig adonar-me que podria haver fet molts diners abans, de manera més ràpida, que no pas traduint, i ho vaig deixar

Després d'aquestes paraules, m'he tornat a confirmar que seré una mica morta de gana tota la vida. Porto un any traduint una novel·la passet a passet perquè sóc una matada. Publiquem la revista perquè som uns matats. Acullo europeus de l'est cada dos per tres i els hi ensenyo idiomes perquè sóc una matada (això sí, estic aconseguint una magnífica col·lecció de tasses, guants i licors estranys). No tinc ni idea de què acabaré fent a aquesta vida, però creieu-me, intentaré no deixar de ser mai una matada


Què hi farem.... el filòleg hispànic de fet era un idiota, perquè llavors vas a una presentació de Dovlàtov i veus feliços als que l'han publicat en català i acabes sopant amb una traductora russa que sembla que ho fa per gust, i que és prou feliç

I ja està bé, tot plegat

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Doncs sí, molt bo el Dovlàtov. Em vaig llegir Els nostres (en traducció ES) i em va semblar fantàstic. La tradició còmica, satírica i desenganyada de tot russa és molt bona. Em va fer pensar en Zòstxenko, de qui només conec una traducció al castellà de Ricardo San Vicente (profe a la UB) publicada a Acantilado. Molt interessant el teu blog i la revista. L'opinió d'un incipient i matat eslavista (russista) i traductor (no tant o gens matat).

Francesc

laura ha dit...

moltes gràcies i benvingut!
segur que hem coincidit alguna vegada en algun lloc, d'eslavistes tampoc en som tants!
Tens raó amb Zòstxenko. També m'agrada, tot i que l'he llegit poquíssim. L'humor rus enganxa, té un toc salvatge, ..!