Un bàrbar al jardí, de Zbigniew Herbert

Un bàrbar al jardí m’ha agradat molt, començant pel títol i la portada (molt bonica la foto que hi han posat els de Labreu). M’agrada el títol perquè és obvi que ni Zbigniew Herbert és un bàrbar ni la cultura que descriu (les bases de la cultura occidental) són un jardí.

Doncs això, que m’ha agradat molt. No sóc una gran aficionada a l’assaig, però amb Herbert és diferent. Tampoc sóc una gran aficionada a la poesia, i els poemes de Herbert sí que m’agraden. Suposo que és per la sensació (en el cas de l’assaig) d’estar aprenent al mateix temps que gaudeixes del plaer de la lectura.

Sembla que Herbert no escriu, en Un bàrbar al jardí, per desfogar-se, per exposar cap teoria filosòfica, o coses d’aquestes típiques que poden motivar a un escriptor. Jo crec que, més aviat, el que fa Herbert en bona part dels assajos que apareixen en aquest llibre, és la mateixa feina que faria un traductor: agafar un objecte expressat en un llenguatge (un quadre de Piero della Francesca, unes pintures rupestres, la catedral de Chartres) i traduir-lo a un altre llenguatge, en aquest cas, la literatura. Les parts històriques, per més vives i plàstiques que puguin ser (penso, sobretot, en el capítol on narra l’aniquilació dels albigesos a la zona del Llenguadoc), i per més que les hagi gaudit, són menys interessant, o com a mínim menys originals, que aquelles on ens descriu objectes d’art.

Vaig ser estudiant d’arquitectura durant una temporada i no ens obligaven a llegir cap cosa semblant a la que va escriure Herbert: doncs molt malament. L’arquitectura és una art que té el perill de perdre’s en la teoria, o més aviat en la tècnica: és obvi que una casa no pot caure i que les finestres han de tancar bé, però la part estètica i artística també és important, i aquesta és la part que costa més d’aprendre. I ja no dic de fer! És per això que hi ha tants edificis lletjos. Per aquest motiu, llibres com el de Herbert ajuden a agafar aquesta sensibilitat, perquè no és un teòric de l’arquitectura, només tradueix en paraules el que ell llegeix (sent) mirant un seguit de columnes gregues, les torres de Siena, un fresc damunt d’una paret, la llum,..

El mateix, doncs, quan parla de pintura, però com jo de pintura en sé poc o gens, em costa més dir-ne res. Però tot pensant que l’arquitectura i la pintura són dues arts molt i molt lligades, es fa força evident que Herbert, igual que amb els edificis, no explica el quadre, sinó que més aviat el tradueix. M’agrada la comparació que he fet, per això l’estic repetint.

Pel que fa a les parts més històriques, és agradable la barreja entre la seva imaginació i la realitat (la realitat basada en noms, llocs, anys,.. que és en tot el que una persona pot basar la realitat històrica, diria), d’unes dades en reprodueix un tot, i es fa difícil creure que es pugui equivocar en el més mínim detall, en el més mínim gest que descriu (tampoc és molt important això),...

...i amb uns moments històrics tan ben triats: llegint sobre Arle, els albigesos, els templaris, ... es fa palesa la ironia del títol. Ni ell bàrbar (o sí, però llavors també ens hi incloem nosaltres), ni Europa occidental un jardí: o si és un jardí, és un jardí molt mal cuidat. Un exemple actual (aquest exemple és meu, ell en diu d’altres i més refinadament que jo, però ara no els recordo i no tinc el llibre a mà): el recinte del partenó d’Atenes està ple de gossos petaners. Si això és així ara, no vull imaginar-me com deuria ser fa uns anys, quan Herbert ho va visitar.

Més enllà d’un llibre de viatges, un recorregut històric per la cultura europea occidental, una traducció d’un llenguatge artístic a un altre, etc, Un bàrbar al jardí és un llibre que dóna gust de ser llegit: quan l’acabes ni en vols més ni en vols menys, només saps que t’hi has trobat molt bé, llegint-lo, i que a sobre has après un munt de coses. I què més se l’hi pot demanar a un llibre..